Monaco's Corner

Noticias y Opiniones

Previsiones inmobiliaris para 2013

Os adjuntamos un artículo escrito por la redacción del portal inmobiliario fotocasa que expone las principales previsiones del sector para 2013 y aprovechamos para desearos muy buen año.

“Sin duda, 2012 ha sido hasta ahora el año más duro para el sector inmobiliario, y las cifras así lo atestiguan: precios de la vivienda en caída constante, desahucios que no cesan, menos hipotecas concedidas, etc. Ante esta situación, el titubeante Gobierno de Mariano Rajoy ha anunciado una serie de medidas para cambiar el actual modelo de vivienda. Desde el impulso de una nueva ley para potenciar el alquiler, hasta la creación del famoso “banco malo”, con el objetivo de darle una oportunidad de saneamiento a las entidades financieras con muchos activos tóxicos inmobiliarios de difícil venta.

El sector inmobiliario en 2013 sigue lleno de incertidumbres.

El sector inmobiliario en 2013 sigue lleno de incertidumbres.

Y aunque nadie sabe si estas decisiones tendrán un efecto favorable o no, son muchos los expertos que coinciden al prever que el 2013 no será el año de la recuperación del mercado inmobiliario, y apuntan 5 claves:

Descenso de precios

Desde principios del 2008 el precio de la vivienda en España ha experimentado un descenso constante. Según el Índice Inmobiliario de fotocasa.es, el precio ha bajado un 34.7% desde su pico más alto, alcanzado el mes de abril de 2007. ¿Seguirá esta tendencia en 2013? Parece que casi todos los expertos del sector coinciden en que así será, sin embargo difieren en asegurar si este año será cuando se toque suelo definitivo.

Según publica el diario británico The Daily Telegraph,  la consultora Acuña & Asociados calcula que el precio de la vivienda seguirá bajando y de hecho, en su informe “Situación y perspectivas del mercado inmobiliario residencial en España” señala que los precios actuales podrían llegar a caer otro 31% en los próximos cinco años.

Por su parte, la Asociación Hipotecaria Española (AHE) prevé que durante este año los precios toquen suelodefinitivamente.

Más alquiler y más barato

Otra de las previsiones inmobiliarias que más se repiten este año es el aumento del alquiler y la disminución de los precios de los pisos en arrendamiento.  De hecho, la ministra de Fomento, Ana Pastor, aseguró el pasado diciembre que con la reforma del mercado del alquiler emprendida por el Gobierno “habrá sin duda una mayor oferta de vivienda” en este régimen y como consecuencia de ello se producirá “una disminución del precio” de las rentas.

Descenso de ventas

Según acitbva.com, web del BBVA que pretende difundir información financiera de forma eficaz y sencilla, atendiendo a las malas perspectivas de empleo “la venta de pisos no se reactivará enérgicamente por una mejora de nuestro entorno económico, aún cuando se produzca una mejora en la segunda mitad del año como adelante el gobierno. En principio 2013 se dibuja como un año algo más complicado que 2012”.

¿Más desahucios?

Desgraciadamente, los desahucios han sido “trending topic” durante todo 2012. El problema de las ejecuciones hipotecarias alcanzó tales cotas que obligó al Gobierno a tomar cartas en el asunto. El ejecutivo anunció una serie de medidas encaminadas a minimizar los desahucios. Especialmente destaca la decisión del Gobierno de implantar una moratoria de dos años en el que no se podrá llevar a cabo desahucios a familias que cumplan determinadas características. A pesar de todo, las voces críticas ante tales medidas son muchas.

Por ejemplo, la  Asociación de Usuarios de Banca, Cajas y Seguros (Adicae) afirma que “la sangría” de desahucios no ha acabado, y ha pronosticado un aumento en 2013 y 2014.

El Euríbor seguirá bajo

Según expertos consultados por Europa Press, el Euríbor continuará en cotas mínimas en el primer semestre de 2013, aunque de forma poco acusada.  Según el analista de mercados de XTB, Juan Pedro Zamora, el índice se va a mantener en los niveles actuales, ya que se mueve en función de la política del BCE, que no tiene intención de seguir siendo expansiva hasta febrero. Zamora sitúa el cierre del año en el 0,53%. “

Mónaco i Rosich, Gestió de Patrimonis S.L

Anuncios

Ayudas al alquiler

Os dejamos una noticia de Europapress que nos anticipa  que las ayudas al alquiler entraran en vigor durante el primer trimestre de 2013: 

Rafael Catalán, secretario de Estado de Infraestructuras, Transporte y Vivienda, ha avanzado en rueda de prensa que las nuevas ayudas al alquiler incluidas en el Plan Estatal de Vivienda 2013-2016 se aprobarán a finales de enero para que puedan entrar en vigor durante el primer trimestre de 2013.

Tras acabar la Conferencia Sectorial de Vivienda con las comunidades autónomas, Catalá ha destacado que estas nuevas ayudas, que se desmarcan del formato de Renta Básica de Emancipación, no estarán sólo destinadas a los jóvenes, sino “a todo aquel que lo necesite”. “Dedicar recursos alquiler a quien más lo necesite”, ha apostillado.
billetes5euros
Para ello, el Gobierno identificará a los potenciales beneficiarios de estas ayudas a través de la renta de las unidades familiares “sin hacer distinción por edad”. “Estas ayudas deben estar dirigidas al conjunto de las personas que conforman las unidades familiarias y no sólo a una de ellas”.

Podéis leer el artículo entero en el siguiente link:

http://www.europapress.es/economia/construccion-y-vivienda-00342/noticia-economia-fomento-anuncia-nuevas-ayudas-alquiler-estaran-finales-primer-trimestre-2013-20121219153212.html

Josep Mª Mónaco

Economista

 

El gran podrimaner

Us adjunto un  escrit publicat per Lluís Duch y Albert Chillón, el dijous 22 de novembre de 2012 a La Vanguardia que m’ha semblat molt interessan i vull compartir amb vosaltres:

” L’ominós tràngol que vivim té, entre altres efectes, el de propiciar tot tipus de miratges d’alliberament, fantasmes de plenitud i il·lusòries sortides.  La cridòria política i mediàtica, no obstant això, tendeix a ocultar que un dels aspectes clau de la present conjuntura és l’esgotament de l’estat-nació, incapaç de resoldre la tensió entre la globalització centrífuga i el localisme centrípet. Encara que aquesta constatació és aplicable al vigent estat-nació espanyol, no hi ha dubte que també ho seria a un possible estat-nació català, emparadors tots dos d’un neocapitalisme generador de pobresa i humiliació per a massa ciutadans.

            Urgeix obrir els ulls en la boira, perquè els presents mals amenacen ser un pàl·lid auguri dels que la general ceguesa pot precipitar. I recordar, a més, que no travessem una simple depressió cíclica després de la qual es recuperarà la perduda prosperitat, sinó una reorganització planetària del poder econòmic i financer que està precarizant a les classes mitjanes i subalternes d’Occident, i minant les formes polítiques d’inspiració democràtica que des de 1945 han temperat la tendència del capitalisme a extremar l’explotació dels col·lectius més febles, així com el suïcida espoli –i aquí sí cal usar el terme– del medi ambient.
            El nostre país es troba en el vòrtex de la Gran Depressió, vaga dir-ho, mentre la ciutadania manoteja a cegues en la boira, a semblança dels zombis badocs que saturen les pantalles.  A la fallida econòmica, social i política en curs s’afegeix una altra de caràcter cultural i espiritual, gairebé inadvertida, que desarma la raó i el judici dels individus just quan més precisen orientar-se.  El sarcasme és sagnant, i no faltaran els qui ho celebrin: durant les últimes dècades, la prosperitat i la moderació de la desigualtat promoguda per l’Estat del Benestar van encoratjar l’individualisme i el consumisme a ultrança, així com la desafiliació i la inhibició respecte de la cosa publica.  Filles de l’escassetat, les utopies emancipadores de la Modernitat van començar a semblar obsoletes ja des dels anys seixanta, en l’albada de la postmodernitat. I, després de l’ensulsiada del sistema soviètic, l’apoteosi del capitalisme desregulat va embriagar a massa subjectes, persuadits que no era menester buscar la utopia futura perquè, presumptament, el creixement i la tecnologia l’haurien consumat.  Fins a l’esclat del desastre, en 2007, la història semblava haver arribat a la seva fi –lluita de classes inclosa– gràcies a un capitalisme cofoï que, segons els ideòlegs neocon, hauria fet present per fi, ara i aquí, l’únic i millor dels mons possibles.
            La present fallida es conjuga, doncs, amb la desorientació ideològica i el desarmament espiritual, i amb un eclipsi de l’ideari humanista i il·lustrat que afavoreix tot tipus d’entabanaments i demagògies, que els populismes i els seus mesies exploten sense escrúpols. Tan estesa és la confusió que no cal esperar cap veritable solució d’ella –ni màgica, ni local, ni a mitjà termini–, sinó l’agreujament d’un trastorn la principal font del qual és la ceguesa cultural i moral, precisament.  Més encara quan aquesta és fomentada per bona part dels pilars de l’establiment dominant –governs, partits, sindicats, mitjans d’informació–, còmplices en l’orquestració de la gran impostura en acte: un discurs únic i fraudulent que no només ofusca als més humiliats i ofesos, sinó que els impedeix actuar en conseqüència.
            La gran impostura que denunciem presenta la “crisi” com una inapelable realitat que solament admet un gènere de mesures de creixent i draconiana crueltat, sempre a costa del sistema públic i de les classes desposseïdes o en trànsit de ser-ho.  El discurs i les conductes dominants ometen el fet –fonamental– que l’apropiació legalitzada però il·legítima i roïna de la riquesa col·lectiva és la causa principal del desastre que ens afligeix. El flagrant augment de la desigualtat i de la polarització social es deu a l’inqüestionat imperi d’una classe dominant de nou encuny que ha crescut a l’abric de la globalització, una sofisticada i tecnocràtica tirania –amb prou feines visible i gairebé per complet impune– que maneja la fraseologia i la ritualitat democràtica per donar pàbul als seus excessos. Heus aquí els monumentals desfalcs de Bankia o de Catalunya Caixa per demostrar-ho. I el desmantellament de l’àmbit públic que tots els governs practiquen i legitimen, a costa dels qui menys poden i tenen.  I les polítiques servils amb què els dirigents i els seus acòlitos rendeixen homenatge als seus immunes rectors.
            Destacada expressió –entre altres– d’aquesta fenomenal impostura, la cavalcada cap a la independència en curs explota les pors, anhels i necessitats de la cada dia més depauperada societat civil per armar un seductor imaginari de transformació col·lectiva, sens dubte legítim encara que falsament alternatiu.  Perquè no és la independència respecte del vigent estat-nació el que hauria de concitar el seu afany, sinó la independència respecte del desaforat capitalisme que està causant la ruïna i la indefensió dels ciutadans.  La independència, en suma, del sistema de dominació que les elits estatalistes –espanyoles i catalanes– minuciosament legitimen i encobreixen”
Josep Mª Mónaco
Economista

¿ De qué se ríen ?

Para mi existencia, como para la de la mayoría de humanos, la risa ha sido un importante vehículo de desahogo, a veces imprescindible como complemento de algunos momentos de felicidad. No obstante ello, hay diversos tipos de risa, que podrían clasificarse según las situaciones: La de la carcajada desatada, motivada por un hecho objetivo que sea altamente cómico; la de la carcajada más comedida, por una situación o hecho de cierta comicidad, de valor también objetivo, no particular; la risa interna por algo muy propio, que dibuja una simple sonrisa en nuestro rostro; la sonrisa de ternura, o de condescendencia, o de  lástima, o de piedad, o de… etc… Aquí ya sería innumerable. Enorme importancia adquiere la sonrisa social, que nos acompaña en la comunicación de forma casi permanente y como parte inseparable del lenguaje y que es vehicular dentro del marco de nuestras relaciones. Creo que no se escapa a nadie que podríamos extendernos mucho más en este tipo de clasificaciones, que no dejan de ser de apreciación personal, probablemente aceptables en general.

Antropológica o científicamente, ya es otra cosa. La risa puede ser “una respuesta biológica producida por el organismo como reacción a determinados estímulos, fundamentalmente al estrés“. “Popularmente se la considera básicamente una respuesta a momentos o situaciones de humor, como expresión externa de diversión relacionada con la alegría y la felicidad (wikipedia). Si seguimos buscando por esa inagotable fuente que es la wikipedia, o por medios de otra naturaleza, encontraremos gran diversidad de definiciones que difícilmente estarán en contradicción con lo expuesto hasta aquí.

Con todo, a nadie se le escapa que la risa, como ya hemos dicho, además de una reacción a estímulos del origen que sea, no deja de ser un recurso voluntario de nuestra comunicación: Sabemos que debemos o no reír según la circunstancia o el momento y no es mi deseo pretender ser ocurrente con ejemplos, pero debo insistir en que la risa y reír, es para toda persona un recurso de comunicación.

Este recurso de comunicación, como la mayoría de recursos, podemos emplearlo adecuadamente o tomarlo como un estigma permanente, lo que le resta contenido. Reírse constantemente es vacuo, inoportuno, estéril…

Tras esta resumida reflexión sobre la risa quiero expresar mi estupefacción, que ya viene de años, por la apropiación que han hecho de ella la gran mayoría de políticos. ¿De qué se reirán? ¿De qué pueden reírse cuando nos anuncian que lo que están haciendo es lo mejor cuando todos, incluso ellos, sabemos que es lo peor para todos menos para ellos? ¿De qué se reirán cuando nos están contando la enésima mentira, que ellos saben que es mentira y que todos sabemos que es mentira? ¿A título de qué se ríen cuando nos anuncian medidas de contenido altamente doloroso para la gran mayoría, sabiendo ésta que ellos lo saben y que saben también que ellos, los políticos, sacan réditos de diversa naturaleza?

 

Zapatero, Rajoy, De Cospedal, Aguirre, Carod Rovira, Montilla, Bono, De la Vega, Aznar, Sáenz de Santamaría, por citar solo algunos, auténticos sinvergüenzas de la risa, no se sabe de qué risa ni de porqué se han reído y se siguen riendo en nuestros morros como si se orinaran en nuestra cara transmitiéndonos que no podemos hacer nada para impedirlo y que además ellos están en el lugar adecuado y nosotros somos unos pobres errados de la vida.

Nosotros seguiremos haciendo solamente lo que podamos para hacer que nuestras vidas sean más felices, menos tristes por lo menos, y para que el país no acabe de hundirse del todo gracias a vuestra inconmensurable irresponsabilidad, indecencia, caradura y vuestra pertinaz obsesión por anteponer vuestros intereses exclusivamente individuales a los de la mayoría. Seguiremos trabajando, en el más literal sentido de “producir”, mientras nos dejéis algo de espacio y no os lo quedéis todo, que os lo estáis quedando. Seguiremos tragándonos lo que nos caiga mientras sea inevitable, pero, por favor, no os riáis, no os riáis más, no os mostréis felices de ser lo que sois y de hacer lo que hacéis. Estad serios y hieráticos y, aunque seguiremos sin perdonaros, oleremos menos el fétido aire que se respira a vuestro alrededor. Hacedlo, por favor.

Soy catalán pero no he sido ni soy catalanista. Mi condición de catalán nunca me ha consentido el derecho a pensar en ningún hecho trascendental que pudiera constituir un diferencial objetivamente valorable. No me “siento” catalán, me “sé” catalán. Siempre he creído que las identidades colectivas son un engaño, una manipulación que da mucho resultado político y nunca me he dejado llevar por ese sentimiento de diferencia de identidad, que me parece fascista. Pero es cierto que desde que se acabó la España del esfuerzo por salir de la miseria social, económica y política, con todos los errores del “felipismo”, pero que fue sin lugar a dudas el mandato que puso a este país en el mapa de la democracia moderna, cuando se acabó esta etapa y se inició la de la España “españolista” de Aznar, Zapatero y ahora Rajoy, me he convertido, como un gran número de catalanes, en separatista, sin ser catalanista al uso. Si, España ya nos sobra y, en mi caso no es identidad sino “des identidad” con el imperio casposo.

Esta reflexión personal, quiero enlazarla con mi anterior paseo por la risa: Con el tripartito catalán de Montilla, Carod y Saura, sentí mis mayores etapas de vergüenza ajena por la “risa” a la que me he referido anteriormente. Tengo ahora una leve esperanza al observar que ni Artur Mas ni Andreu Mas Colell, se ríen en general cuando ejercen su función pública. Al menos en esto son diferentes y espero y deseo que también lo sean en otros órdenes.

 Os dejo un interesante artículo de El País, relacionado con la temática de la farsa del discurso político:

 http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/10/04/actualidad/1349374997_487382.html

Josep Mª Mónaco

Economista

De crisis a revolución social: Un cambio de paradigma.

Un pequeño recorrido cronológico entre el período temporal transcurrido desde 2000 al momento actual, me lleva a algunas reflexiones de las que no puedo escapar.

Creo que llega ya el tiempo de que acabemos con la excusa de la crisis, entendida como coloquialmente se entiende, es decir, por una situación de conflicto, en este caso económico, que hace que las cosas vayan mal a sector público, empresas, y particulares. Es preciso que demos un paso más y apreciemos la crisis en su significado más amplio y etimológico, es decir, como cambio global, catarsis por agotamiento de un modelo, “de una realidad que a pesar de estar organizada se ha vuelto inestable” (wikipedia). De hecho, si el cambio o los cambios se producen de forma violenta, esta crisis o catarsis es ya una revolución.

 La crisis económica entendida como al principio menciono, como un simple conflicto económico, no por pequeño sino por ausencia de otros factores añadidos que la agraven, es ya ahora una explicación no solo insuficiente sino falsa.

 Las consecuencias de la actual situación económica, que son sin lugar a dudas de un calado de enorme envergadura, las están pagando en un porcentaje que se acerca al 100, los parados y los familiares que dependen exclusivamente de ellos. Es un drama humano injustificable y por el que, además, no se está haciendo todo lo posible para remediar y cuya responsabilidad atañe, directa o indirectamente, a toda la sociedad.

 Junto a esta grave, gravísima circunstancia, convive “la otra parte” de la sociedad, que cada día se levanta para ir a trabajar, que se mueve, que sigue consumiendo y que, en definitiva, no se para, que recibe de forma colateral pero no directa las consecuencias de la delicada situación económica, con todo lo que ello conlleva, pero que sigue viviendo, de alguna manera, con cierta anestesia de consciencia. La consciencia solo se adquiere en toda su dimensión, cuando uno recibe consecuencias directamente, no de forma colateral.

 Y, ¿Cómo vive esta “otra parte” de la sociedad? En mi opinión, mejor de lo que nunca nadie pudo imaginar, no en el siglo XIX, sino hace simplemente 50 años. Y no me refiero solo a occidente. Si dejamos aparte países azotados por fenómenos naturales, o con guerras endémicas, hambrunas derivadas de conflictos sin solución u otras circunstancias que no pueden generalizarse, creo que nadie en su sano juicio puede negar que desde América Latina, hasta Europa, pasando por Asia, incluso África a pesar de su desoladora desigualdad, el mundo entero ha dado un paso de gigante en cuanto a alimentación, sanidad, derechos humanos (quizás donde menos), nuevas tecnologías con la información a la cabeza, investigación y desarrollo, confort personal, formación universitaria y profesional, acceso a la cultura y al deporte y un largo etcétera que solo sería enunciativo y no restrictivo en cuanto al progreso que, en sentido social y económico, se ha logrado en muy pocos años en términos históricos.

 En estos momentos de catarsis y revoluciones, (no olvidemos la expansión de las primaveras árabes y el aumento de la reivindicación social en países con tradiciones políticas absolutistas), los políticos hacen su trabajo en muchos casos mediante el sistema de prueba y error, en mi opinión dado que no saben el alcance y la profundidad de todos los frentes que están abiertos en la actualidad ni cuáles serían las mejores opciones en cada caso, como tampoco las consecuencias a medio y largo plazo de los nuevos órdenes que se pueden ir dibujando; los escenarios del futuro son aún indeterminados en muchos órdenes. Tiempo al tiempo, para ellos y para todos. Pero a tenor de todo este recorrido, se me representa una visión del futuro cada vez mejor para nuestra descendencia. El mundo avanza y conjuntamente con aquellos que serán de forma tan injusta como inevitable los más beneficiados, los demás también progresaremos en todos los órdenes, sin lugar a ninguna duda. No nos estamos enfrentando a la superación de una crisis financiera y económica, sino al reto de una reordenación que seguro se logrará y que hará que exista una evolución hacia un mundo diferente en algunos ámbitos, pero indudablemente mejor para todos. Un auténtico cambio en el paradigma establecido hasta la fecha.

 No quiero acabar esta pequeña aportación a nuestro blog, sin opinar sobre el proceso que se ha seguido contra el juez Baltasar Garzón, por las escuchas ilegales del caso “gürtel”.

 Nadie escapa a los defectos, nadie está sin mácula y el Sr. Garzón no es una excepción, por supuesto. Seguramente ha sido un hombre que ha dejado muchos enemigos por el camino y también seguramente él lo sabía y sabía que lo que le ha ocurrido era posible, no es ningún descerebrado. Posiblemente en algunos casos actuó, a pesar de con la Ley en la mano, por deseo de revancha; no lo sé. No deja de ser motivo de inquietud, pero, que se lo ha llevado por delante la “derechona”, porque así lo veo desde mi perspectiva personal.

La aportación a la Justicia por parte de Garzón ha sido espectacular y se le debe gratitud por ello ya que su trabajo podía haber acabado mucho antes de todo lo que ha hecho. Con todo, no se le exime de la obligación de actuar conforme a derecho. Mis conocimientos sobre el derecho penal son los de un profano y me he limitado a leer opiniones de gente experta. Particular significado ha tenido para mi, la intervención del Sr. Francesc de Carreras, Catedrático de Derecho Constitucional, persona con sensibilidad política muy diferente a la mía, pero que ha tenido la valentía de pronunciarse en su reciente artículo de “La Vanguardia” de forma categórica y muy argumentada en relación con la sentencia de prevaricación por las escuchas de marras, denunciando que el Tribunal “erró”. No deja de ser sorprendente que el fallo fuera por unanimidad, que la sentencia contuviera juicios denigrantes para el juez y que la expulsión de la carrera judicial se tramitara con la diligencia que no se obtiene en otros casos.

José Mª Mónaco Rosich

Coaching

El coaching és una metodologia que té com a objectiu acompanyar a persones i a equips en el procés de desenvolupament dels seus recursos i potencialitats. A través de preguntes, eines i converses el client inicia  un procés d’auto coneixement i de connexió amb aquests recursos i potencials per tal d’aconseguir el millor de si mateix; és un procés que invita a l’acció i permet arribar més ràpidament a l’ objectiu desitjat.

El coachee és la persona que rep el servei de coaching,  sent ell mateix qui contracta al coach que és el professional que exerceix el servei. Els dos implicats acordaran trobar-se per fer les sessions que acostumen a durar 1 hora. La periodicitat de la trobada pot ser variable segons el que ambdues parts convinguin ( setmanal, quinzenal, mensual..)

El coaching parteix de la base que el coachee té dins seu totes les competències i el potencial necessari per arribar a les seves pròpies solucions, el coach actua com un facilitador de canvi i aprenentatge.

 Les competències bàsiques d’un coach són:

–       Escoltar i observar

–       Fer de “mirall” i retornar al client un feedback el més precís possible

–       Fer la pregunta adequada en el moment adequat

Tant importants són les competències com l’estat intern del coach durant la sessió on l’òptim és estar centrat i  el més “buit” possible per tal d’interferir el mínim amb judicis o prejudicis propis en el procés del client. L’atenció plena ha d’estar enfocada al client deixant de banda el diàleg intern d’un mateix.

“ Allà on tu tens una limitació li estàs imposant al teu client” , Institut Gomà

Coaching no és mentoring ni consultoria, no és un amic que et dona consells, és una metodologia que pretén mitjançant la conversa i les  preguntes poderoses fer pensar, reflexionar i prendre consciència  al coachee.

L’ origen de la paraula coach ve d’una ciutat propera a Budapest anomenada Kocs on es va perfeccionar un carruatge que permetia que les persones es desplacessin més fàcil i ràpidament d’una ciutat a l’altra, es va identificar aquest carruatge de kocs com a símbol de l’excel·lència  i és d’aquesta manera com va derivar a diverses llengües, a l’espanyol com a “coche” i a l’anglès com a “Coach”; D’aquí la definició de Coach com a procés que permet a una persona anar de l’estat actual o d’es d’ on està a l’estat desitjat o on vol arribar.

El coaching és el producte de la unió de coneixements adquirits al llarg de la història, coneixements estretament relacionats amb el desenvolupament de l’ésser humà: Influència de Sòcrates, de la filosofia existencialista, de la psicologia humanista, del constructivisme, tots ells actualment s’han ajuntat i han donat lloc a la moderna metodologia “Coaching”.    

L’entorn actual canviant i veloç  ha propiciat el coaching pel fet de garantir uns resultats concrets en un temps definit. Els resultats del coaching s’obtenen a través del procés mitjançant el treball d’uns objectius, aquests poden estar instal·lats en el Tenir ( ex: Tenir una bona posició laboral) , en el Fer (ex: Fer una ½ marató) o en el Ser ( ex: Ser una persona independent)  .

Sota el prisma del coaching transformacional els objectius vàlids són els que treballen amb el Ser ja que suposen un veritable canvi de paradigma. Per exemple quan tu ets una persona independent (Ser), decideixes per tu mateix (Fer) i tens autonomia (Tenir). Per tant l’arrel del canvi segons aquest tipus de coaching radica en el Ser.

En referència a aquesta diferenciació és interessant la divisió de Coaching que presenta Robert Dilts, escriptor, coach i referent internacional de la PNL,  on categoritza a la c ( petita) com a processo de coaching treballant objectius concrets amb competències, habilitats, actituds i comportaments, i la C ( gran) com a procés de coaching transformacional on es treballa amb la part de baix de l’ iceberg ( valors, identitat, creences) .

També és important en coaching i en relació a la consecució d’objectius fer-se la pregunta” Per a què?” més que “Per què?”. Aquesta última invita a moltes interpretacions mentre que el “Per a què?” ens connecta amb els nostres valors.   

Cada Coach té el seu estil i la seva pròpia especialitat, hi ha coachs que es centren en l’empresa ( Executive Coaching), o en relacions i objectius personals ( Life Coaching) , art, esport, etc . Existeix el client ideal per a cada coach que propiciarà una bona connexió o dansa entre els dos.

Encara que sigui coaching d’empresa estem treballant amb persones per tant acaben aflorant temes personals i és per això que sigui quina sigui l’especialitat d’un coach com a coneixements bàsics és important que siguem experts en  els temes  de la intel·ligència emocional, gestió del canvi, autoestima, assertivitat, relacions interpersonals, comunicació i un llarg etcètera dins el camp de la complexitat del comportament i les relacions humanes.

Elisabet Mónaco

Economista i Coach

El Segrest

20 N – El canvi per tal que res no canviï

Amb gairebé tota seguretat, la aportació històrica més important produïda a raó de la Revolució Francesa, va ser la de l’abolició del poder absolut amb el trànsit cap a la teoria i implementació de la “Divisió de Poders”. Com ja és sobradament conegut, el procés va ser molt cruent, però no llarg en relació a la història, ja que en deu anys (1789-1799), varen quedar assentades les bases del constitucionalisme modern (democràcia moderna) i creat el referent mundial de futur per a la l’administració del poder públic.

 Efectivament, des de la “Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” en l’agost de 1789 i el final formal de la Revolució, el 1799, els canvis socials i polítics esdevinguts, haurien estat a priori inimaginables de comprendre en tant curt termini de temps.

 Les conseqüències de la Revolució Francesa i el seu llegat, que atorgaven a les societats de l’època i futures la possibilitat de corregir per sempre determinats errors històrics,  constitueixen un compromís d’abast inexcusable que, precisament per això, ha deixat despullada la condició humana en la seva tendència, probablement antropològica, de prioritzar els interessos individuals enfront els col·lectius.

 No es tracta de “demonitzar” sense pietat la classe política, però hi ha més que indicis, segurament la certesa, de que, el recorregut cap a societats justes i efectivament democràtiques, si de cas no ha fet més que començar.

 

 En la meva opinió, s’ha d’entendre que la cultura dels conceptes de justícia, democràcia, igualtat, drets, oportunitats, etc.. és molt curta, sempre en relació a la història de la humanitat, i encara no afecta o no corregeix suficientment la al·ludida tendència antropològica.

 El poder constitucional s’obté de forma llegítima segons unes regles del joc però, un cop obtingut, els qui l’administren sembla que en són ja els únics propietaris d’aquest poder, amb molts matisos segons cada cas, però propietaris únics a la fi, governant en la majoria dels casos en una posició de gran distància en relació als ciutadans i els seus interessos. El joc de la política així ho disposa i així ha estat gairebé des de l’origen del sistema de partits polítics. És un autèntic segrest de la democràcia en benefici directe del partit o els partits en el poder i dels seus administradors.

 Jo no gosaria mai dir que tots els polítics són iguals i que la gran majoria son lladres. Això seria tant com exercir de forma simplista, falsa i fins i tot estúpida, un dret a opinar que no faria més que desqualificar a qui fos capaç de dir-ho. Però és també una opinió personal que he anat consolidant al llarg dels anys, que no he tingut mai la sensació de que els polítics siguin una classe humana tant i tant especial que es dediquen a la política exclusivament per afany de servei públic. I darrerament, encara molt menys.

 Tinc la sensació molt profunda de que, ni tant sols els diners, que també, són la motivació més atractiva per a exercir la política de nivell. En al meva opinió, la notorietat personal, amb tot allò que la mateixa comporta, que és moltíssim més que el fet que la gent et conegui, és el principal atractiu i motivació que ofereix la política a aquells que la volen exercir. Només així s’explica la resistència a abandonar-la, fins i tot quan hi sobren motius de caràcter irreversibles. Probes hem tingut, arreu del territori català, espanyol i europeu en els darrers 50 anys, al menys i molt especialment en els darrers 15.

 No és la meva intenció entrar a valorar la gestió de cap polític i no ho faré més que amb una generalitat: Des de el restabliment de la democràcia a Espanya l’any 1976, en la meva opinió potser només hi ha hagut un o dos polítics que, sense renuncia al seu desig de notorietat que també l’han tingut i de forma molt marcada, hagin estat gestors dels interessos col·lectius per damunt dels seus propis i dels  seus partits.

 Vull citar paraules de la Maria Reig, empresària i inversionista andorrana, entrevistada fa unes poques setmanes a TV3 a través del canal 33, en el que va manifestar clarament que, “… per tal que es pugui sortir de la situació de crisi social, política i sobre tot, econòmica que ens està erosionant, caldrà cooperació entre les forces polítiques, entre elles mateixes en primer lloc i, necessàriament  i a continuació, entre elles i la societat civil, a través dels organismes i institucions que sigui…”  

 Jo vull modestament estendre aquesta opinió més enllà, en el sentit de que aquesta seria la única via vàlida per tal que les societats amb governs dits democràtics, aconseguissin avançar cap a una societat efectivament més justa, reduint la distància entre política i societat civil i amb compromisos de llarg contingut. Seria acabar amb el segrest de la democràcia que ara per ara practiquen els partits polítics.

 Entretant el 20 N tornarà a canviar tot per tal de que no canviï res de res…. El segrest continuarà.

 

 Josep Mª Mónaco

Economista

 

Constel.lacions Familiars

Les constel·lacions familiars son una metodologia sistèmica creada per Bert Hellinger, psicoterapeuta Alemany, l’objectiu de les quals és resoldre problemes o ferides que puguin existir en les famílies entenent-les com un sistema en què tots els seus membres estarien relacionats.     

Aquest cap de setmana he tingut el privilegi d’assistir al taller de constel·lacions familiars que ha impartit el Joan Garriga a Barcelona. En primer lloc agrair el treball fet per tots els companys del grup, molts dels quals s’han obert  generosament a exposar els seus problemes, moguts bàsicament per una gran motivació a resoldre’ls. Per altra banda agrair també  al Joan la seva gran dedicació, atenció, respecte i sentit de l’ humor.

Personalment el taller m’ha mostrat com tot sistema familiar està format per una energia i uns llaços entre els que hi formen part. Aquests llaços poden ser potenciadors per als membres o bé pot existir algun desordre que evoqui dificultats  a les persones del sistema. L’objectiu de les constel·lacions és restaurar l’harmonia interna d’un mateix  i sanar els vincles afectius.

Per sortir a constel·lar davant del grup i amb persones del grup és essencial tenir clars els següents punts:

–       Problema que vols resoldre,  ha de ser un problema real i concret de la teva vida actual

–       Quins resultats t’agradaria obtenir

–       Quins fets significatius han succeït en la teva família? ( alguna mort, separació, avortament, guerres, etc )

La eficàcia d’aquesta metodologia  radica en gran part en la concreció inicial on estàs definint quin és el teu problema i quins resultats vols aconseguir.  A través de la constel·lació es pot posar de manifest el problema i entendre les causes del mateix i així poder restablir l’ordre necessari en el sistema per orientar a la persona cap al resultat desitjat. És aquí on li he trobat el paral·lelisme amb el Coaching on un cop definits el punt de partida i el futur desitjat es treballa amb els canvis necessaris per aconseguir-ho .

Les persones del grup escollides per representar el sistema, sense conèixer-lo actuen com si que n’estiguessin familiaritzats sobretot per l’explicació prèvia dels punts anteriors. Durant la constel·lació es produeixen moviments, i s’expressen frases o paraules amb la finalitat de que cada membre del sistema arribi a trobar el lloc que li permeti una major força cap a la vida.

L’exemple d’un noi que exposa la seva dificultat per obrir-se a una relació íntima ( problema) , el que vol aconseguir és emprendre una relació de parella ( resultat desitjat). A la pregunta de l’esdeveniment important de la seva família el noi explica que el seu pare va morir quan ell tenia 2 anys en un accident de tràfic.

La constel·lació es construeix amb diferents persones del grup, triades pel terapeuta o bé pel propi interessat ,que representen als membres de la família que es considerin rellevants, inclòs ell.

Un cop formada la constel·lació s’observen els moviments que es produeixen, les mirades entre els membres, si existeix tensió, les posicions que ocupen cada un d’ells. Es crea una energia i els membres que la representen es mouen i actuen pel que senten en aquell moment.

El terapeuta observa atentament, i fruit d’una gran experiència i  intuïció fa preguntes tant al client com als membres representants de la constel·lació. D’aquesta manera es van introduint nous membres si es creu necessari i es va mostrant el problema d’arrel que en aquest cas radicava en la resistència a rendir-se i l’adopció d’una actitud de gran fortalesa impedint així obrir el seu cor a una nova relació. No va ser una de les constel·lacions en les que es mostrés una posició final desitjada, el missatge va ser el de paciència i temps: “Tingues paciència amb tots aquells sentiments que encara no estan resolts dins del teu cor”, Joan Garriga

Per restablir l’ordre de l’amor en el sistema, el terapeuta invita als membres a dedicar unes paraules d’agraïment, amor, tendresa, ràbia, dolor, culpa o el que més convingui en la problemàtica existent . Per exemple en aquest cas el fill expressava al pare la seva ràbia i tristesa per haver marxat tant aviat quan ell encara el necessitava.

Hi ha constel·lacions on s’arriba a restablir l’ordre i en d’altres on pel motiu que sigui no és el moment, o bé els membres no estan preparats, i és que així mateix és la vida i hi ha un temps i un moment per a tot, i ens l’hem de donar   així com tenir paciència amb nosaltres mateixos i els nostres sentiments

 Aquest primer contacte amb les constel·lacions m’ha revelat la importància de conèixer la pròpia història familiar i comprendre els llaços que s’estableixen entre els membres, sempre que això et porti a encarar-te cap a la vida i a les bones relacions, el que no pretenen les constel·lacions és crear problemes on no n’hi ha per tant si no creus necessari indagar-hi serà perquè no és el moment o no ho necessites.

També em quedo amb la idea de que quan no hem pogut tancar bé una història en relació a algun membre de la família o parella etc, allò es queda flotant i pot ser que estigui suposant una trava en la consecució dels nostres resultats desitjats.

Elisabet Mónaco

Economista i Coach per la Universitat de Barcelona